Comparativa entre D. Vertov i D. Lynch

Els motius pel qual s’han escollit aquests dos directors són per les seves formes de juxtaposar imatges aparentment inconnexes, per tal de donar així un sentit bastant abstracte a l’obra final. Com es pot descobrir són dos artistes que aparentment no tenen res en comú, ni en temps, ni en espai, però que visualitzant dos obres d’ells, “El hombre con la cámara” i “Cabeza borradora”, de Dziga Vertov i David Lynch respectivament es poden traçar alguns trets comuns que més endavant s’analitzaran. Sempre sota el mateix paraigües, individus de naturalesa creativa i insatisfets amb les obres audiovisuals del seu present, i que tiren de l’experimentació per aconseguir innovació tan en forma com en fons.

L’objectiu de Vertov era captar la veritat cinematogràfica, és a dir, tot allò que podia captar la càmera no des d’un punt de vista narratiu sinó documental, és a dir, feia el muntatge de fragments del dia a dia per així conèixer i concebre una veritat més profunda i on l’ull no podia arribar. Ell creia que tots aquests petits fragments de pel·lícula, adequadament muntats mitjançant l’art del muntatge, formaven un tot global i el qual permetia mostrar el món des d’un punt de vista particular, que era el de la revolució proletària, tot i que hagués pogut ser perfectament un altre, depenent el prisma identitari que hagués usat l’autor.

Lynch es caracteritza per la seva forma de recrear films laberíntics, també coneguts com a onírics i/o surrealistes, on conscient i subconscient es troben per caminar plegats cap al sentit final de l’obra audiovisual. Es tracta d’un director molt visual i plàstic, tot i que mai reinterpreta allò usual o corrent sinó que sempre crea noves formes mai vistes i hipnòtiques fins al moment. A més, els seus muntatges estan plegats de gran quantitat de capes de so que ajuden a que la peça sigui altament complexa i versemblant. Si es posa èmfasi en la part del fons, es pot descobrir que Lynch no és un autor fàcil, ja que tot i la seva capacitat de modular el camí a través de la imatge i el so, el seu mapa laberíntic narratiu fa que a l’hora de fer el muntatge, les obres acabin sent molt particulars i a vegades difícilment catalogables.

Dziga Vertov

dziga vertov
Dziga Vertov és el pseudònim de Denis Arkad’evič Kaufman (Bialystok, actual Polònia, 2 de gener de 1896 — Moscou, 12 de febrer de 1954). Fou director de cinema, guionista i muntador avantguardista soviètic, autor d’obres experimentals, com ara Txelovek s kinoapparàtom (L’home amb la càmera, 1929), que van revolucionar el gènere documental.

David Lynch

david lynch
David Lynch 4 (Missoula, Montana, EUA, 20 de gener de 1946) és un director de cinema dels Estats Units. Nominat tres cops als premis Oscar com a millor director.

Póster «El hombre con la cámara»

Póster «Cabeza borradora»

“El hombre con la cámara” 1929 de Dziga Vertov i “Cabeza borradora” 1977 de David Lynch

Dziga Vertov tenia una necessitat intrínseca, experimentar, la qual era el motor que feia moure a aquest autor soviètic a principis del segle passat. És per això que s’ha seleccionat una de les seves obres, per tal de poder-la valorar muntatgísticament.

Quan es veu “El hombre con la cámara” fa venir a la memòria que sempre tot ve d’alguna cosa. Igualment passa amb el director David Lynch i la seva òpera prima “Cabeza borradora”, ja que tot hi conèixer textos d’ell, ja sigui en format biografia, o altres obres seves com per exemple “Atrapa el pez dorado”, no s’acaba d’entendre el seu món oníric fins que no es veu plasmat en una pantalla.

El motiu de l’elecció, és per l’interès que desperta la seva figura com a gran personatge creatiu del segle XX i XXI.

“El hombre con la cámara” és un film a tenir en compte degut a l’època que es va produir. Té una temàtica bastant a la línia del documental, ja que com diuen, Vertov marcaria les línies del futur documental, tal com es coneix avui. Aquesta obra està construïda com una quimera de petits bocins de realitat, però on tots aquests bocins tenen un gran dinamisme intern, és a dir, un precís moviment dins el propi pla, que provoca que les seves petites parts, el quirúrgic muntatge per tal d’enllaçar-les, i la música que dóna el ritme al film, es converteix en una peça audiovisual elemental per tal d’entendre i veure una aresta del prisma que és la història del muntatge audiovisual.

Per altre banda, “Cabeza borradora”, és una obra captivadora d’una bellesa solitària, ja provoca un cert rebuig i que alhora captiva. Fa jugar, fa pensar, provoca distanciament però al mateix temps té alguna cosa que atrapa. És degut a aquestes dualitats que genera, que s’ha seleccionat aquesta segona obra, per poder-la així analitzar. Tot i que possiblement, i a primer cop d’ull, no tenen res en comú, si s’aprofundeix una mica per sota de les dues dures escorces es descobriran alguns i interessants punts de confluència.

Tot i les diferències de temps i espai, tan dels dos autors, com de totes les seves obres, existeixen punts de confluència com de discordància en al muntatge de les dues obres. Si s’hagués de comparar l’obra “El hombre con la cámara”, amb el tipus de producte audiovisual que podria representar avui, es podria considerar que aquesta obra d’investigació és una espècie de bobina o “reel” d’un autor, ja que el que sembla mostrar són els seus millors talls visuals, donant-li un vague sentit narratiu, més o menys acceptable, i en sintonia també amb la música no diegètica que acompanya la peça. Vertov mitjançant el muntatge vol intentar donar un sentit global a partir de cada petit tall de metratge de la realitat que l’envolta. A partir de la captura amb la càmera vol captar cada petit detall de la realitat investigant i explorant com posicionar la càmera a diferents i nous llocs per tal de poder descobrir nous punts de vista, i per tant noves sensacions a l’espectador final.

Si es comparen els dos films, es pot observar un clar punt de contacte i és que “Cabeza borradora” també intenta ser una obra global construïda a partir trossos molts petits de pel·lícula, ja que l’autor va necessitar quatre anys per poder-la acabar, i per tant en tot aquest temps es va poder capturar també molts metres de cinta. A més, amb l’anàlisi visual es pot veure que les dues obres no només estan construïdes a partir de quantitat sinó que la representació del que hi ha filmat, té una qualitat innovadora bestial. Per un costat, tal i com s’ha exposat anteriorment per l’increïble exploració de trobar nous punts de vista des de darrera la càmera, i per l’altre per les noves formes visual de davant la càmera. Aquests punts en comú en quan a forma visual, a més, es veuen potenciats per la sincronia amb la forma sonora de les dues peces, ja que les imatges de la peça de l’autor soviètic, estan en sintonia amb la música pròpia i no en cap altre, ja que el cinema mut això a vegades no succeïa, per tant aquesta obra era total. Igual passa amb l’autor americà on la seva banda sonora és enorme i es poden percebre detalls de sons i ambients amb moltíssimes capes. Finalment dir que les dues pel·lícules fan una radiografia exhaustiva del que volen representar, Vertov és físic, és a dir, mostra la realitat que l’envolta i Lynch, en canvi, és metafísic, ja que mostra la realitat que sent.

Finalment, els punts de divergència són el relat narratiu que estructura l’obra, ja que es pot apreciar que a “Cabeza borradora” tot i ser molt escuat, ja que el guió era de tan sols vint pàgines, hi ha una certa trama narrativa darrera que fa avançar la història tot i les moltes possibles interpretacions. “El hombre con la cámara” en canvi és una obra sense una narrativa clara darrera, tot hi haver-hi una certa estructura que a vegades l’aguanta, ja que es poden apreciar els sis capítols per exemple, i en alguns moments s’investiga amb elements propis del muntatge clàssic, ja que per exemple es recuperen imatges que ja s’han mostrat per veure’n la continuació i aprofundir una mica més, per tal d’explicar ara tota la microhistòria.

Punts de contacte i discordància

Anàlisi comparatiu

El hombre con la cámara

El film només de començar mostra una petita composició de l’autor, feta mitjançant un escombratge lineal horitzontal amb calat, on Vertov apareix aparentment damunt la seva particular càmera de filmar. Com si d’un escalador de muntanya es tractés, i el qual hagués aconseguit conquerir el cim.

Després d’aquesta breu presentació, l’autor, inicia la història en un cinema soviètic de l’època, on el públic va entrant al local, i on l’autor hi mostra totes les seves particularitats i detalls. La música i les imatges del cinema van en consonància total, ja que quan sona el redobla de tambors la pel·lícula comença. Aparentment.

Els plans inicials semblen inconnexes. Els quals es van repetint sempre des d’un nou punt de càmera. Les imatges comencen molt estàtiques, igual succeeix amb la música. És com si l’autor volgués mostrar tot el film dosificat i per això hi ha poc dinamisme inicial. De tant en tant apareix l’autor filmant des d’una segona càmera, i el qual recorda a l’espectador que ell també és part de la funció.

Quan la música va “en crescendo”, el ritme visual de les imatges també, fent percebre que alguna cosa ha de venir. Exemple del tren, on l’autor el filma de molt a prop, posant en perill la pròpia vida. És per això que el risc que existeix entre l’autor i el tren provoca que el muntatge en aquest punt, tant intern com l’extern sigui trepidant.

Vertov mostra, de tant en tant, l’òptica de la càmera, la qual provoca, igual que el seu ull, poder estar darrere de tot esdeveniment. És com si ho recordés contínuament a qui ho mira.

Es veuen paral·lelismes amb la realitat, on es comparen els ulls entreoberts d’una noia amb les persianes que també s’obren i es tanquen, sempre gràcies al muntatge extern.

Vertov carregat amb la seva càmera intenta arribar a llocs insospitats, on encara ningú ho havia fet, com el capdamunt d’una xemeneia industrial. Ho pot aconseguir degut al petit tamany de la seva càmera. Quan la música fa una breu parada, com un silenci, es visualitzen uns treballadors i es percep una mena de so ambient que no es sap si és diegètic o no, tot i que ho podria ser. La música s’inicia de nou amb frenesí incessant, i és amb el raspallat de dents d’una dona que podem sentir-ho en primera persona.

Vertov experimenta tota l’estona. En aquest cas fent una transició encadenada entre dos talls amb una angulació i tipus de pla molt semblant, cosa que provoca estranyesa al nostre sentit crític de ràcord audiovisual.

L’autor ara experimenta fent travellings damunt, cotxes, trens, ascensors. D’aquesta manera aconsegueix noves formes visuals mai vistes. A més, sembla agradar-li ser protagonista ja que no només mostra les seves captures sinó que sembla tenir sempre una càmera que el filma a ell. El seu germà.

Trobem un altre experiment on l’autor fa que passi el metratge tan a poc a poc, que sembla aturar-se en forma de fotografies. On a partir d’aquí ho enllaça amb uns talls on mostra l’art del muntatge cinematogràfic. Escollir, classificar i tallar són les fases d’aquest art. I és en aquesta part on l’autor tria què és el que surt i que és el que no. Juga a ser Déu.

Quan la música sona es reprèn de nou el ritme del film. La ciutat per fi torna a moure’s. Vertov degut a la gran quantitat de metratge que filmava, podia fer enormes i complexos muntatges audiovisuals. En aquesta obra es veu un sentit del ritme extraordinari ja que aconsegueix davant tantes imatges inconnexes i sense una estructura narrativa darrera, que l’espectador entri al món de l’autor i visqui, possiblement igual que ell, aquells anys de bullici revolucionari mitjançant aquest univers rítmic de so i imatge.

Prova coses com aquest escombratge lineal amb cert calat vertical dins el film. Dir que aquesta muntatge actualment només seria acceptat als videoclips. També juga amb els plans personals i ja es veu una clara tendència a mostrar emocions humanes amb els plans més curts i tancats.

L’autor relaciona mitjançant el muntatge diferents temàtiques. Per exemple quan parla de dualitats humanes, vida o mort, riquesa o pobresa, ,matrimoni o divorci, etc., interposa sovint aquests plans entre un tramvia que va i un que torna. Sense trucatge, posant-se ella al mig amb el trípode i càmera. Vertov és com si fos un documentalista que busca l’acció dels fets que succeeixen a la ciutat.

Es nota, a més, com l’autor cerca moviments repetitius per tal de tenir plans detalls i poder així ajustar les imatges millor a la música amb el muntatge. Quan edita moviments en cadena i repetitius juga sempre amb l’àudio ja que és a partir de la banda sonora que tots aquests petits talla funcionen, sempre que estiguin altament sincronitzats. I així ho fa.

Vertov té predilecció per la maquinària en funcionament, potser perquè el seus moviments no són orgànics o aleatoris, sinó que són de caire més matemàtic, i per tant repetitiu i rítmics.

Un altre de les tècniques que investiga Vertov és amb l’”stop motion”, i ho fa movent uns tronquets els quals fan una auto-construcció sols.

Els esports, degut a la seva naturalesa rítmica provoquen que Vertov els filmi i pugui muntar-ne extraordinàriament les seves imatges. Inicialment els mostra mitjançant una càmera lenta, la qual es va intercalant amb espectadors, mitjançant plans força tancats, que ho estan aparentment observant. Quan la música s’intensifica i els esports són mostrats a càmera més ràpida.

Vertov aparenta ser omnipresent i està darrere de qualsevol moment ordinari de la població corrent. És per això que fa una composició, bastant vanitosa d’ell per damunt la ciutat, com s’ha exposat abans, és a dir, com si fos Déu. A més aprofita qualsevol detall per poder experimentar i fer-ne una petita composició, que narrativament no té massa sentit però que ajuda a entendre el moment que es troba l’audiovisual experimental en aquells anys.

Un altre clar exemple i molt interessant és que l’autor parla amb les imatges, ja que després de mostrar interessants i repetitius plans amb cerveses, provoca que es generi un pla general amb uns moviments de càmera molt originals, ja que mostren com si aquesta s’hagués embriagat i es movés del tot vacil·lant.

Finalment juga amb la càmera inversa i el salt d’imatge, i fa un encadenat amb el muntatge hiperfragmentat i música trepidant. On per acabar es veu, mitjançant un altre “stop motion”, el moviment entre trípode i la seva càmera, movent-se de forma molt entranyable.

Cabeza borradora

Ja només de començar es pot descobrir que aquesta obra és totalment diferent de l’ho habitual. El pròleg o introducció, parteix d’una bola d’on en surt un terreny fangós amb un personatge al costat d’una finestra, com un monstre solitari. No es sap qui és. S’hi van intercalant imatges d’en Henry, el protagonista de ficció de l’obra, en definitiva un ésser misteriós, per llavors aparèixer una mena d’embrió, el qual poc a poc va sortint, que es troba amb una espècie de volcà amb aigua al seu interior. I és aquí on cau. Llavors tot és fosc i es veu un forat amb la llum al final.

Henry es troba en una espècie de carrer sense asfaltar, es dirigeix cap a casa, traspassa pilons de terra fins que ensopega amb una bassal de fang, que provoca a l’espectador retornar a tot aquest imaginari vist anteriorment en la introducció.

Henry camina, passant per zones industrial, i per tant molt rítmiques i repetitives, i on la música l’acompanya harmoniosament. Arriba a casa seva finalment, el lloc de la tranquil·litat i refugi aparent. La casa és fosca i sorollosa i abans d’entrar, es troba amb una veïna intrigant que se’l queda mirant.

Un cop a dins sona música diegètica des del tocadisc. Henry després de treure’s el mitjó pensa i mira el radiador, d’on surt una espècie de fileram. La finestra principal, a més, dona a una paret.Tots aquests elements aparentment inocuos donen a entendre que el protagonista sembla està reclòs allà, a casa seva. Reconstrueix la foto d’una noia, aparentment la xicota.

Henry de nit sembla anar a casa els pares de la xicota, han d’anunciar alguna cosa important. Quan arriba, la parella, un davant l’altre entren dins la casa i es topen amb la mare d’ella. En Henry sembla agobiat, veu a una gossa amb molts cadells mamant, com una premonició del que li vindrà. El pare d’ella sembla estar fora de si. Mentre estan fent el sopar, allà assentada hi ha la seva àvia senil, aparentment, ajudant i fumant. Moment humorístic. Cadascun dels detalls permet situar-nos a l’estrany micromón d’ella, fins a tal punt que tot allò que en un principi aparentment sembla normal, al cap de res deixa de ser-ho. Per exemple amb el pollastre, ja que quan arriba al plat de Henry aquest comença a sortir-li un líquid fosc i estrany, i no para de bellugar-se.

Tots s’ho miren incrèduls però la mare, a més, li entra un atac neurològic estrany també, on els seus moviments van al ritme de com va sortint el líquid de l’animal cuinat. El para content vol converçar amb en Henry. Però ell de poques paraules no sap ni què dir-li, ni què fer.

La parella està a casa la minúscula habitació d’en Henry. La noia està cuidant el fill, un aparent criatura monstruosa fruit d’ells dos. El cuida sola. Quan Henry arriba a casa, es posa a mirar el filaram de sota el radiador on descobreix que cada cop és més llarg.

Crits de la criatura plorant. Henry es desperta i observa un cua que havia trobat a l’entrada de la casa. La guarda. Henry mira la criatura i es torna a ficar al llit, mentre aquesta no para de plorar.

Els cabells d’ella l’inquieten igual com el fileram de sota el radiador. I la criatura no dorm només plora i plora. La mare la fa callar però no pot més.

Finalment la noia marxa de la casa a mitja nit no pot aguantar-ho més. Henry no ajuda en res, només contempla coses sense importància, mentres la deixa allà sola amb la criatura tot el dia.

De cop la criatura es posa malalta, l’autor ho mostra sobtadament i mitjançant el muntatge, ja que de cop està tota plena de grans i la música frenètica ajuda a potenciar aquest moment de sorpresa. Ell parat i sol no fa res, només deixa passar el temps. Quan marxa de l’habitació la criatura comença a xisclar i ell no sap què fer, així que no marxa i es posa al seu costat i continua deixant passar el temps de nou.

Imatges perturbadores i detalls visual terriblement cruels per l’espectador. Henry està al llit, i comença a sentir sorolls del tot més estranys, com si s’apoderessin de la seva consciència. De sobte, com si es tractés d’un flash no sabem si “back” o “forward”, o possiblement d’un somni, apareixen imatges d’una noia en un cabaret, on, i amb unes galtes terriblement grosses, sembla que anirà a actuar, però l’únic que fa és moure’s tot rient, per finalment començar a trepitjar trossos organics d’algunes coses que treuen suc.

Henry està al llit amb la seva xicota aparentment dormint al seu costat, on de sobte es troba els teixits orgànics que trepitjava la noia del somni de veritat, dins el llit. No para de treure’ls i tirar-los a la paret on eclosionen.

Finalment surt una especie de larva de dins una caixa que té a la paret on hi tenia guardada alguna cosa que s’havia trobat. La larva camina per un terreny fangós, mitjançant la tècnica de l’”stop motion” i genera tota una espècie de crits.

De sobte es converteix en un forat negre on un es pot endinsar. A dins, una espècie de cau dins la terra on en Henry s’hi refugia la qual representa la seva austera i decadent habitació- casa.

El somni sembla continuar i ara toquen a la porta de casa seva però en Henry només veu foscor. Apareix la veïna, la qual li comença a fer preguntes. Un cop dins a casa seva, ell vol intentar ocultar la criatura perquè la veïna no es dongui compte que està cuidant aquella criatura. La veïna vol intimar aparentment i ell amb la mateixa cara de sempre de preocupació, sembla no tenir-les totes. La veïna ho aconsegueix i mentres intimen escolta alguna cosa, tot i que continuen intimant dins una banyera de dins el llit fins a desaparèixer.

De nou al cabaret on per fi la noia de les galtes comença a cantar. Quan acaba, en Henry apareix a l’escenari incrèdul, i li dóna la mà però quan es toquen la imatge es fon a blanc, com si el contacte d’ells dos fós electritzant. És per això que cada cop que la toca tot sembla volatilitzar-se. De sobte apareix una andròmina amb unes branques d’arbre al capdamunt que va avançant cap l’escenari.

El cap d’en Henry surt disparat, ja que del coll en brolla una criatura, la criatura, a més, llavors l’andromina s’esquerda i en surt liquid com si fos sang, per la textura i color aparent, i arriba fins el cap d’en Henry que ha sortit disparat i que ara és al mig de l’escenari. El so ambient és opressiu i no paren de sonar matisos de sons amb freqüències altes.

El cap d’en Henry cau del cel, i apareix al terra del carrer sense asfaltar del principi, esquerdant-se i veient-se el contingut de dins. Un nen del carrer agafa el cap i el porta a un lloc on hi ha negoci i on uns personatges li treuen una columna de cervell amb una espècie de trepant, i ho posen dins una màquina que fabrica llapis, i amb una goma a un dels caps. Al primer llapis que surt, l’operari li fa punta i prova la goma de borrar en un paper, que afirmativament en dona l’acceptació. El jefe content li paga al noi.

Si això no fos prou, per acabar tot aquest somni i per tancar la història, el polsim d’encenalls de la goma de borrar es transformen amb una espècie de boira pluja, la qual connecta a la vigília d’en Henry, és a dir, com si tot això ho hagués somiat. El qual, com es pot veure, ha dormit sol a casa seva.

Despert, comprova si tot això ha estat de veritat. La criatura continua siguent-hi, truquen a la porta i no hi ha ningú, es dirigeix a picar a casa la veïna, però tampoc hi ha ningú.

La criatura sembla ofegar-se, henry no pot més i s’estira al llit. Sent un soroll de fora així que obra la porta i es troba a la veïna amb un home, i es giren els dos per per mirar-lo. Henry atrapat i sol a casa amb la criatura, amb un so ambient de vent i mal temps, provoca que el protagonista es vegi obligat a desfer-se’n. Així que agafa unes tisores i comença a obrir-li tot el vendatge. La criatura comença a moure’s i a cridar dolorosament.

Henry finalment li clava les tisores als òrgans, des d’on comença un muntatge hiperfragmentat on la criatura comença a treure liquids i un pasta rara de dins, els llums de l’habitació comencen a fer pampallugues, els endolls de la casa treuen xispes, la cara de Henry en primer pla és de por i misèria. La casa sembla reaccionar a l’esdeveniment per finalment apagar-se tot, inclòs la música no diegètica.

La bola inicial de fang explota i el polsim de goma de borrar es mou al voltant del pla mig d’en Henry. Llavors apareix el monstre inicial consumat. Al cel hi apareix la noia de les galtes, possiblement la seva xicota, amb una imatge molt cremada al costat d’en Henry, els quals es poden veure eternament abraçats.

Bibliografia

Atienza, P. — Història i evolució del muntatge audiovisual — Editorial UOC (data d’edició: maig 2013) [Llibre] Disponible a <https://www.editorialuoc.cat/historia-y-evolucion-del-montaje-audiovisual>

Webgrafia

1 Gonzalez, R. Clasificación del montaje (V): el montaje interno,23 d’octubre de 2014 [data de consulta: 5 d’octubre de 2021] [en línia] Disponible a

<https://www.cpaonline.es/blog/destacado-de-audiovisuales/clasificacion-montaje-v-montaje-interno/>

2 Redondo, R. Alain Resnais… a examen, 23 d’agost de 2015 [data de consulta: 7 d’octubre de 2021] [en línia] Disponible a

<https://www.cinemaldito.com/alain-resnais-a-examen/>

3 Dziga Vertov. Fragment de text i imatge extrets de Wikipedia. [data de consulta: 7 d’octubre de 202] [en línia] <https://ca.wikipedia.org/wiki/Dziga_V%C3%A9rtov>

4 David Lynch. Fragment de text i imatge extrets de Wikipedia. [data de consulta: 7 d’octubre de 202] [en línia] <https://ca.wikipedia.org/wiki/David_Lynch>

Filmografia

Vertov, D. (1929). El hombre con la cámara [Video]. Filmin.

<https://www.filmin.es/pelicula/el-hombre-con-la-camara>

Lynch, D. (1977). Cabeza borradora [Video]. Filmin.

<https://www.filmin.es/pelicula/cabeza-borradora>

Artista experimental audiovisual y multimedia, de naturaleza inquieta e inconformista. Proyectos audiovisuales y multimedia minimalistas y autorales, sin perder en ningún caso la carga dramática, usando un lenguaje audiovisual potente, para poder cuestionar así la condición humana y sus zonas de no confort.

Proudly powered by WordPress

Utilizamos cookies para proporcionar funciones de redes sociales y analizar nuestro tráfico. También compartimos información sobre su uso de nuestro sitio con nuestros socios de redes sociales, publicidad y análisis. View more
Aceptar
Denegar